Marc Vives Muñoz (Barcelona, 1978) és
artista, investigador, docent i productor.
El seu treball es desenvolupa entre les arts
escèniques i les visuals. Sempre que pot,
canta i neda, en una recerca de pistes per
entendre per què fa el que fa. Els treballs
i projectes en els quals participa són part
d’un procés d’investigació que podríem
definir com a vital i, per tant, s’emmarquen
en diferents estratègies d’aprenentatge de
manera individual i col·lectiva, amb Laia
Estruch, Juan López, Martín Vitaliti; el
grup d’investigació «Si CentroCentro fuera
FueraFuera»; en contextos educatius com Eina
o Massana, i a través del projecte de gestió
cultural comunitari «GRAF.cat».
Es que ahora no puedo (2020) té el seu
origen en una exposició que va tenir lloc
la primavera de 2018 a la galeria etHALL
de Barcelona: una intervenció a l’espai
d’aquesta galeria que es presentava amb una
sèrie de performances, en les quals Marc
Vives compartia la seva experiència d’anar
a nedar cada dia i la seva relació amb la
muntanya de Montjuïc, des de l’aigua, els
sons i el cant. La de la galeria era una
performance en tres temps: el que el Marc
va dedicar a preparar la mostra, visible
a través de la pintura rascada de terra i
acumulada a la paret fent la silueta de
la muntanya —un procés de transformació
visible des del carrer—; després, un cop a
dins i havent reservat una cita, un relat
oral seguit d’una lectura col·lectiva ens
acostava a l’autoimposició d’una rutina
—nedar al mar de Barcelona cada dia, mirar
la muntanya de Montjuïc i connectar-hi
(potser aquesta rutina seria el quart
temps, un de llarg, gairebé inabastable, que
informa a tots els altres)—, i, finalment,
una performance privada, per torns,
sense ordre, en els quals Vives compartia
aquesta experiència amb cadascuna de les
participants que ho volgués.
Una experiència que ara es presenta
en forma d’instal·lació, en una mena de
bitàcola que ens convida com a espectadors
a transitar diferents temporalitats,
accions (nedar, cantar i rascar) i espais
físics (el mar, la muntanya i l’espai de la
galeria), per compondre un d’aquells llocs
de l’ànima que ens conviden a connectar amb
allò més profund, més personal, allò que
costa compartir i que en certa manera dol
perquè és proper, sincer i humà.
En aquests calendaris, els materials
s’organitzen per mesos, setmanes i dies,
Marc Vives intercala fotografies, textos
de cançons, reflexions, dibuixos, Montjuïc
sempre present, el seu cos, el soroll de
l’aigua, i ens fa partícips d’una rutina
diària que és, al mateix temps, un mètode
d’aprenentatge a través de la constància,
de la repetició. Nadar. Cantar. Si cerquem
en el diccionari de l’IEC, no s’hi inclou el
terme encossar. Potser hauríem de parlar de
«posar el cos», però què passa si hi poses
l’ànima i el cos, si poses la vida en alguna
cosa? Suposo que l’expressió correcta és
aquesta, «posar-hi la vida», sentir la vida,
i això s’esdevé en moltes de les peces de Marc
Vives en les quals l’experiència personal es
converteix en un mecanisme d’aprenentatge
col·lectiu, en les quals la rutina es torna
ritme i marca un procés en què allò personal
és col·lectiu. SG
ES QUE AHORA NO PUEDO, 2020
Diverses materialitzacions posteriors a
la mostra en solitari a la galeria et HALL
de Barcelona (2018). Vídeo de 17', bitàcola
de l’acció, àudio de les performances,
col·lecció de gravats i dibuixos. …...more
...more
Show less
