ALBERT POTRONY. PASSATGE

Quan, l’any 2020, Albert Potrony es proposa explorar la mort a partir de dos factors que l’afecten de manera molt significativa —l’impacte del coronavirus, a escala social i global, i la malaltia d’un ésser estimat i proper, des d’un punt de vista íntim i més personal—, potser no imaginava fins a quin punt es veuria colpit per la xarxa de complicitats que manté en vida una de les poques coses veritablement inevitables de la nostra existència. Una xarxa d’afectes immensa i estimulant. Una xarxa d’afectes, paradoxalment, vital.

Per bé que sis anys és un temps suficient per mirar enrere i contemplar els camins transitats per un artista en el decurs d’una recerca que encara li obre portes a cada pas que va fent, creiem que és el moment d’analitzar el treball dut a terme per Potrony en els darrers anys per assenyalar, gairebé com qui fa una autòpsia, la riquesa i la complexitat d’un arxiu personal construït sobre la base de les contribucions de grups i individus que han participat de manera compromesa en les diferents iteracions del projecte «Mortals». Es tracta, per tant, d’obrir en canal un cos de treball comú per tal de mostrar, amb la claredat que cal, el sediment de les trobades, reflexions i pensaments compartits en el marc d’un projecte coral sobre la vida a partir de l’exploració de la mort com a estratègia comunitària per aprendre a viure millor.

Aquesta és la voluntat que destil·la Passatge, el darrer projecte d’Albert Potrony, concebut específicament per al Centre d’Art La Panera de Lleida i que es podrà veure a la planta 1 del 24 d’octubre de 2026 al 31 de gener de 2027. Es tracta d’un projecte molt personal que, pivotant al voltant d’una obra de producció recent, convidarà l’espectador a abraçar la mort no només des de perspectives diferents, sinó, sobretot, la paraula d’aquelles ue la viuen intensament. Dia rere dia. Ben a prop d’aquells que moren. Ben a prop d’aquells que viuen.

Fidel a una metodologia de treball consistent en la creació d’espais socials que se sostenen amb la participació de grups i d’individus, que es nodreixen de la confluència de coneixements, pensaments i experiències, i que deriva, un cop processat el material obtingut, en treballs de caràcter audiovisual, publicacions, accions comunitàries o obres deutores d’una pràctica escultòrica definida pel material i el treball amb les mans, Potrony trenca aquell silenci que relega la mort a tabú per dimensionar-ne l’essència des de l’àmbit de l’art modelant reflexions de diversa índole sobre l’envelliment, l’acompanyament, les cures i el dol, amb exquisida precisió, respecte i cura. Al marge de com es viu la mort en la nostra cultura occidental —és a dir, en la intimitat, vinculada a la tristesa, el fracàs o la debilitat, o com allò que mai volem abordar perquè no sabem què fer ni com actuar quan la tenim davant—, l’experiència de mortalitat que copsa l’atenció de Potrony des de La bona mort (2020) fins a Mortals + (2025-2026) —és a dir, des del primer fins al darrer dels treballs centrats en el tema que ens ocupa— implica entendre la importància de les veus que es tenen més a prop en el trànsit cap al final dels nostres dies.