Art contemporani i cultura extractivista

I Congrés Internacional

14 i 15 de maig. Facultat de Lletres, Universitat de Lleida; Facultat de Geografia i Història, Universitat de Barcelona

Format híbrid, presencial i en línia

L’extractivisme defineix una modalitat d’acumulació de riquesa que es basa en la retirada de matèries primeres i de formes més que humanes per a la seva comercialització. Com ha sostingut el geògraf David Harvey (2003), aquest procés d’acumulació es fonamenta en la despossessió dels béns comuns mitjançant processos de privatització, financerització, gestió i manipulació de les crisis, i redistribucions estatals de la renda. L’origen d’aquest patró es remunta a la colonització europea de les Amèriques al segle xv i a les pràctiques de saqueig i expropiació de béns, cossos i coneixements que comportà. Com ha assenyalat el semiòleg Walter Mignolo (2007), fou precisament el procés de colonització el que establí les condicions per a l’extracció de recursos i l’esclavització de mà d’obra. Avui dia l’extractivisme està més viu que mai i és promogut fins i tot per governs progressistes, els quals inverteixen els guanys en serveis públics i polítiques socials. No obstant això, malgrat la distribució de la riquesa i el benestar social que pregona, l’extractivisme progressista genera profunds impactes en els ecosistemes i les comunitats.

Encara que sovint s’enquadra com una qüestió eminentment tècnica (com a «indústria»), el cert és que l’extractivisme és un fenomen polièdric que abraça els camps de la política, l’economia, l’ecologia, la investigació i la ciència, la societat i la cultura. Són aquests àmbits els que estableixen les condicions de legitimació i aplicació dels extractivismes. El foment d’aquestes pràctiques per part dels governs es basa en l’argument que ajuden a superar la pobresa, generen llocs de treball i contribueixen al creixement econòmic. Tanmateix, els impactes en els ecosistemes i les persones són múltiples i inclouen l’esgotament de recursos, la pèrdua de biodiversitat, la contaminació ambiental, la producció de grans residus i la despossessió de territoris de les comunitats locals. No obstant això, la responsabilitat estatal i empresarial pels seus impactes es limita a la compensació i indemnització dels danys, fet que invisibilitza les persones afectades i els seus territoris. Els extractivismes no només han generat impactes mediambientals, sinó també resistències ciutadanes implicades en projectes que defensen la paralització de projectes depredadors, l’alleujament de la vida de les comunitats que pateixen les conseqüències de l’extractivisme, i la promoció de pràctiques alternatives a un model de desenvolupament basat en el creixement il·limitat, l’extracció intensiva i la mercantilització dels recursos naturals.

El I Congrés «Art contemporani i cultura extractivista» té per objecte generar un espai de reflexió i debat sobre com les pràctiques artístiques poden contribuir a la comprensió, la crítica i la resistència davant les dinàmiques extractivistes en les seves múltiples formes. Juntament amb l'extractivisme dels recursos naturals, avui dia assistim a una diversificació i complexificació de les formes de subtracció, que inclou recursos socioculturals, epistemològiques, biotecnològiques i digitals. Aquestes noves formes d’obtenció i acumulació de riquesa constitueixen un extractivisme expandit que opera sobre relacions materials, virtuals, semiòtiques i cognitives. El «neoextractivisme» (Mezzadra i Neilson, 2017) no només permet descriure un extractivisme «literal», com la mineria i l’agroindústria, sinó també les formes desterritorialitzades d’extractivisme, com l’edició genètica i la mineria de dades. Les noves formes d’extractivisme posen en evidència que, sota la lògica del capitalisme avançat, la vida en conjunt es converteix en objecte de monetització, explotació i comercialització, tant a nivell molecular com planetari. Darrere el model extractivista s’amaga un paradigma utilitarista que capacita el subjecte normatiu per a controlar, dominar, explotar i mercantilitzar subjectes humans i no humans.

Avui resulta imperatiu repensar el model de desenvolupament més enllà de l’humanisme i l’antropocentrisme, preguntar-nos a qui van dirigits els beneficis dels extractivismes i a qui perjudiquen els seus impactes. Necessitem anàlisis que naveguin en les paradoxes del capitalisme extractiu, el qual, en no distingir entre entitats humanes i no humanes potencialment comercialitzables, genera una forma de postantropocentrisme que participa en ecologies multiespècies. Avui esdevé necessari situar la vida al centre de l’ètica, la política i l’economia, reconsiderar els modes de valorar la vida humana i no humana, i promoure pràctiques democràtiques des del benestar comú i les propostes del «vivir bien» (Acosta i Martínez, 2009) i dels drets de la natura (Gudynas, 2014).