Almudena Lobera. Secuencia Plano Secuencia

L’artista Almudena Lobera (Madrid, 1984) transforma l’espai del Centre d’Art La Panera amb una intervenció sensorial que en reconfigura l’estructura, alterant-ne l’entorn mitjançant el color en traçar una franja blava que recorre els murs de la sala, cosa que evoca una mena de piscina el nivell d’aigua de la qual arriba al coll de l’artista. 

L’exposició s’articula en dues parts de lectura palindròmica gairebé simètriques que, a través de lleugeres dissonàncies, generen la sensació d’un déjà vu: un eco espacial que confronta el visitant amb la il·lusió de retrocedir sobre els seus propis passos, tot i que sempre en un escenari subtilment modificat. El trànsit de l’espectador es converteix, així, en una reflexió constant entre dos estats contraposats: d’una banda, el que és tangible, racional, estètic; de l’altra, l’eteri, el subjectiu, l’intangible i el profund.

Donde comienza el interior (2021) és el referent conceptual de la mostra, una serigrafia que ofereix algunes pistes per endinsar-se en l’univers proposat per Lobera. En aquesta obra, una piscina acull un cosmos a l’interior, mentre que una escala connecta amb un exterior líquid que s’estén infinitament. Aquesta imatge, rica en al·lusions simbòliques, es tradueix a l’espai expositiu, on l’aigua es converteix en metàfora del cosmos, i s’expandeix com un reflex de l’infinit, mentre que l’univers plegat suggereix un món contingut i manejable.

Amb Secuencia Plano Secuencia, Lobera presenta una de les seves propostes site-specific més inquietants: una narrativa que traça un recorregut que evoca les llàgrimes de l’Alícia de Carroll en endinsar-se en un món on el que és familiar es distorsiona amb captivadores instal·lacions que juguen amb la frontera entre el conegut i l’insòlit.

Al centre de l’exposició, marcant aquell eix que reflecteix el que s’ha viscut, hi ha un peix daurat, símbol d’intuïció, descobriment i absència de por. Com un espurneig que emergeix des de les profunditats, suggereix que les idees més significatives neixen on la consciència s’expandeix i la percepció s’aguditza. En la seva silueta hi llisca una picada d’ullet a la metàfora de David Lynch, el qual ens convida a submergir-nos en les aigües profundes de la nostra ment. 

Lobera ens condueix cap a aquesta immersió, i ens invita a explorar les capes més fondes de la nostra experiència, on el que és racional i el que és intangible es troben i s’esvaeixen en un delicat equilibri de tensions.