Mariona Moncunill. En els dies tempestuosos [un mètode]

«Si como habitantes de la Tierra solo nos queda estar con otros o volver a estar donde estuvieron otros, entonces la tarea más básica, la más honesta, la más difícil, consiste en identificar las huellas que nos acogen.»

Aquestes paraules provenen d’una novel·la de Cristina Rivera Garza. La novel·la és Autobiografía del algodón, el capítol es titula «[un método]» —així, en minúscules; així, entre claudàtors. Ella defensa que el moment ètic de tota escriptura —encara més, de tota experiència— consisteix precisament en això, a identificar les empremtes que ens acullen. Aquest és el mètode que des de fa molts anys segueix Mariona Moncunill. No ho fa des de l’escriptura, sinó des de la pràctica artística, però una de molt lligada a la narració. En les seves obres, la Mariona trama relats que analitzen com es conceben, categoritzen i ordenen entorns naturals —les plantes, els animals no humans, els deserts— a través de les convencions científiques, el cinema comercial, els sistemes de creences locals o la gestió forestal. Relats que acaben revelant els mecanismes, incongruències, trampes i miratges que suporten les dinàmiques de control del coneixement sobre els ecosistemes.

Un mètode que ara s’aplica al context de La Panera, als camps que l’envolten i a l’afany per controlar l’impacte del clima sobre ells. Un mètode que rastreja ara les empremtes del canal d’Urgell, les empremtes de la calamarsa. A aquest nou projecte, l’acompanyen tres treballs anteriors, concebuts en i per a llocs distants, des de les seves burocràcies, les seves ficcions i les seves mitologies. Llocs que expliquen històries, històries que expliquen llocs, tots singulars, poc universals, potser d’aquells que s’identifiquen com a perifèrics des dels centres autoproclamats com a tals.