Mariona Moncunill. En els dies tempestuosos [un mètode]

A Autobiografía del algodón, Cristina Rivera Garza assenyala que el moment ètic de tota escriptura, encara més, de tota experiència, consisteix a identificar les empremtes que ens acullen. Aquest ha estat durant molt de temps el treball que Mariona Moncunill ha desenvolupat, no des de l’escriptura, sinó des de la pràctica artística, però amb una posició molt propera als principis de la reescriptura.

«Un mètode» és un projecte d’exposició que reuneix obres de Mariona Moncunill concebudes en i per a llocs distants, però connectades precisament per la seva metodologia. El treball de la Mariona es caracteritza per una perspectiva contextual que, des d’estratègies de la investigació artística, genera narracions que comprenen veus i temps per invocar presents particulars. Des de 2013, la Mariona ha desenvolupat projectes en marcs molt concrets i encara més peculiars, com el parc regional de Verkiai (Lituània), la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, el Real Jardín Botánico de Còrdova, el desert de Tabernas o Can Trincheria del Museu de la Garrotxa d’Olot. Cadascun d’aquests espais, Moncunill el llegeix i el relata a través del rastreig de materials, arxius i registres que organitza i exposa intervenint i visibilitzant precisament les lògiques d’organització i exposició que regeixen aquests llocs. Llocs que expliquen històries, històries que expliquen llocs, tots singulars, poc universalitzants, potser d’aquells que s’identifiquen com a perifèrics des dels centres autoproclamats com a tals.

«Un mètode» proposa reunir tots aquests relats en una exposició que experimenta amb les possibilitats de la narració en les pràctiques artístiques; una metodologia molt característica de la seva obra centrada en la investigació artística i el desenvolupament de narratives paral·leles a través d’audioguies, xerrades performatives, articulació d’arxius i fins i tot un àlbum de música electrònica. Desplegades a través de diferents estratègies i formats, cada una de les obres revisa els mecanismes del coneixement que construeixen els imaginaris i mitologies contemporanis des dels quals ens relacionem amb entorns particulars i les vides humanes i no humanes amb què convivim. Moncunill trama relats que analitzen com es conceben, categoritzen i ordenen els entorns naturals —els arbres, els animals no humans, els deserts— a través de les convencions científiques, el cinema comercial, els sistemes de creences locals o la gestió forestal. Una anàlisi que sovint ressalta els mecanismes, incongruències, trampes, miratges i glitches que suporten les dinàmiques de control del coneixement sobre els ecosistemes.

«Un mètode» s’enfronta al repte d’activar aquests relats fora dels contextos per als quals van ser fets. Per a aquest trasllat, cada projecte requereix un exercici comissarial que en reformuli la materialitat i experimenti amb la seva dimensió narrativa. Aquest exercici apunta a la conjunció de temps i lloc que suposa el coneixement. Un trànsit semiòtic, un exercici d’exposició que visibilitza els mateixos mecanismes del coneixement en relació amb el seu relat: què es mostra, què es referencia, què diuen les distàncies, que arriba i, sobretot, què no arriba. «Un mètode» busca, d’altra banda, continuar desenvolupant-se. Aquest projecte parteix d’una invitació de La Panera però busca establir una xarxa de coproducció que ens permeti experimentar amb lpa incidència d’aquests relats en diferents territoris. Una part fonamental del projecte és que la mostra es completi amb noves produccions que connectin el treball de Moncunill amb cada espai. Tant a l’entorn de La Panera com en cada un dels centres implicats en el projecte es planteja una investigació específica, que apliqui aquesta metodologia de reescriptura artística a cada context en què es desenvolupi l’exposició i ampliar, així, el compendi de relats geològics posant en diàleg diferents territoris, centres i perifèries.

Cada una de les obres de la Mariona és un exercici de reescriptura, tant en el seu treball d’investigació com en la proposta expositiva. Les seves narracions abracen materials d’arxiu, revistes, peces de museu…, per generar relats que són recorreguts: del so al paper, d’aquí a un extracte d’una pel·lícula, una fotografia o una pedra de llamp, a la vista des d’un lloc específic i tornem al so. La seva mirada connecta materials, els apropa, fins i tot els enfronta per revisar passats i temps geològics que excedeixen la noció de nostàlgia en parlar-nos d’un temps sempre nou. Però què és això de la reescriptura i les escriptures geològiques? Són termes que treballa Cristina Rivera Garza per identificar narracions que comprenen les veus que l’acompanyen, que imaginen l’escriptura sempre amb d’altres, vives o mortes, humanes i no humanes. Un tipus de narració que activa arxius i els converteix en trames per habitar les empremtes de cada territori. Amb «Un mètode» ens proposem rastrejar, a partir de la pràctica de Mariona Moncunill, una accepció d’aquests conceptes per a les arts visuals i la recerca artística, que donen suport a pràctiques d’escolta d’aquestes empremtes que ens acullen.

Els projectes que s’hi inclouen mostren una diversitat de formats i apunten a tres qüestions diferents: burocràcia, sistema de creences i ficció, eixos des dels quals pensar la nostra relació amb l’entorn i que funcionen com a contrapunt a la nova investigació. Pel que fa al ritme de l’exposició, proposen formes d’expectació diferents. Del total dels projectes, dos són específics de Catalunya i dos d’Andalusia, la qual cosa delimita geogràficament un marc més concret i genera una connexió geogràfica interessant en relació amb la feina al camp.